Restaurant La Mossegada.

Blog – Блог

I per això no fem pizzes amb pinya a La Mossegada… ;)

Posted on

El món es divideix en dos: els que admeten la pizza hawaiana com a variant gastronòmica dins de la cuina italiana i els que volen exterminar-la -a ella i als quals la veneren- de la faç de la Terra. Alçar la veu en determinats cercles per dir que “la pizña mola” pot abocar-te a la marginació social i intel·lectual per a tota la vida.

Fins a tal punt arriba la cosa que hi ha qui diu que existeixen els crims contra la humanitat i, després, la pizza amb pinya. Paradoxalment, aquest atemptat contra la gastronomia italiana res té a veure amb el país transalpí. El seu origen és alemany i el seu creador, el cuiner televisiu Clemens Wilmenrod, va idear la barreja de pernil amb pinya el 1950 per la Hawaii-Toast (una llesca de pa amb aquests ingredients amb quètxup per damunt).

Des de llavors, aquest atemptat culinari gaudeix d’un gran èxit en determinats cercles. Però la pizza amb pinya, sobretot, deslliga els pitjors instints, incita a la violència i s’ha arribat a convertir en la reencarnació del Mal. Aixecar la mà en un grup d’amics per suggerir que “podríem demanar una hawaiana” equival a deixar anar al Kraken en una carnisseria

L’exquisida carn d’ànec, tal com la fem a La Mossegada

Posted on

Tornem a parlar de l’ànec.

Encara que es consumeix en moltes parts del món, al nostre país la seva carn està molt vinculada a França, on és un aliment realment conegut i característic. Normalment els nostres clients d’aquesta procedència solen demanar-ho tant per dinar com per sopar.

La seva carn procedeix principalment del pit i de les pròpies cames de l’animal, encara que aquesta última tendeix a ser una mica més grassa i una mica més fosca en aparença. Si es menja amb pell, la veritat és que ens trobem davant una de les aus més calòriques, principalment perquè en ella s’acumula gran quantitat de greix. De manera que si es desitja gaudir de la seva deliciosa carn sense aportar calories extra a la dieta, l’ideal és retirar la pell un cop el tinguem al plat.

Igual que la majoria de carns blanques, l’ànec aporta una gran quantitat de proteïnes de bona qualitat, de manera que la seva carn és rica en aminoàcids essencials, en vitamines i minerals. Podem considerar-la com una carn magra, ja que si s’elimina la seva pell perd la majoria dels seus greixos saturats. Per tant, ens trobem davant una carn ideal en dietes de pèrdua de pes.

A La Mossegada preparem l’ànec de manera exquisida en magret, el que pots demanar en gairebé tots els mesos de l’any. Anima’t i gaudeix-ne amb una copa de vi negre.

Un bon gaspatxo

Posted on

El gaspatxo andalús és un plat típic de l’interior d’Andalusia que consisteix en una sopa freda realitzada amb pa, oli d’oliva, vinagre i hortalisses crues: generalment tomàquets, cogombres, pebrots, cebes i all. Segons alguns autors culinaris el gaspatxo andalús autèntic ha de ser una barreja entre sopa i amanida.

El gaspatxo disposa d’unes característiques organolèptiques peculiars de sabor, aroma i color a causa de la varietat de verdures que el componen. El gaspatxo andalús empra com a ingredients un conjunt d’hortalisses, que poden variar en proporció segons els gustos de la localitat, del cuiner o de la família. Els ingredients bàsics són:

  • Tomàquets, han de ser ben madurs perquè aportin dolçor. Aquesta hortalissa és la que aporta el color vermell al gaspatxo causa del seu contingut en licopè (colorant natural a la pell i carn del tomàquet). La seva exclusió o inclusió com a ingredient fa que es parli de “gaspatxos blancs” o de “gaspatxos vermells”, respectivament.
  • Cogombre. El seu sabor és fort i la seva proporció és una mesura a tenir en compte. Quan no s’inclou es parla de “gaspatxo suau”.
  • Pebrots (vermells o verds). El pebrot és una verdura que proporciona frescor i un toc de sabor agre al gaspatxo.
  • Ceba, una mica de ceba aporta un toc de sabor natural.
  • All. L’all en petites quantitats proporciona una aroma característica, depenent dels gustos s’afegeix més o menys.
  • Pan. S’empra per augmentar volum o espessir. En la seva elaboració tradicional sol emprar restes de pa dur que habitualment es remullen en aigua.
  • Oli d’oliva. Un bon oli d’oliva verge extra pot marcar la diferència entre un gaspatxo normal i un gaspatxo excel·lent.
  • Vinagre. La qualitat del vinagre escollit aportarà un toc de sabor únic.
  • Aigua i sal. Ingredients indispensables que completen qualsevol gaspatxo.

El gaspatxo adquireix el seu millor sabor a partir de 24 h de la seva preparació, quan tots els sabors dels seus ingredients s’han macerat. Per facilitar la conservació l’ideal és fer-ho en nevera, a temperatura menor de 6 ° C, i en un recipient segellat perquè no es contamini el seu sabor i aroma amb els d’altres aliments.

El gaspatxo és una font natural de vitamina C (principalment pel contingut de pebrot), vitamina A i vitamina E, hidrats de carboni, alguns minerals com són el fòsfor, ferro, calci, magnesi, manganès, zinc, coure, potassi i sodi , a més de fibra vegetal i substàncies antioxidants.

No ho deixis còrrer: vine a La Mossegada i tasta el nostre increïble gaspatxo.

L’art de servir una bona canya

Posted on

Servir una bona canya és tot un art. Si mai heu llogat un “grifo” i comprat un barril de cervesa amb els amics, haureu comprovat que no és tan fàcil com sembla. I és que darrere de la barra d’un bar hi ha autèntics mestres i servir-te una canya perfecta té els seus secrets…

Abans de servir la canya, hi ha diverses coses que tot bon cerveser hauria de seleccionar, perquè tan important és servir amb mestratge com tenir tot el material en condicions i tenir-ne cura des que es rep del distribuïdor:

  • Tractar els barrils amb mimo: L’ideal és mantenir-los sempre en posició vertical, fins i tot durant el trasllat, així que res de rodar pel local. També és important emmagatzemar-los en un lloc sec i fresc i, molt important, protegits de la llum solar.
  • Comprovar el funcionament de l’aixeta i la seva neteja: Una aixeta en mal estat o al qual no se li realitza una neteja periòdica pot arruïnar la millor de les cerveses. És imprescindible comprovar el seu funcionament de tant en tant i fer una neteja completa cada dues setmanes amb aigua calenta i productes específics.
  • Comprovar que la copa està perfecta: Ha d’estar neta, sense osques en el vidre i, molt important, que estigui a temperatura ambient i no acabada de sortir del rentavaixelles, o arruïnarem la cervesa escalfant innecessàriament.

Com servir una canya perfecta

  1. Humitejar la copa: Aquest pas és molt important per diversos motius. El primer té a veure amb la temperatura, ja que l’aigua freda ajuda a rebaixar la temperatura del got, i així la cervesa es mantindrà fresca més temps. L’aigua també elimina possibles impureses que hi hagués en el got i, finalment, ajuda a que no es produeixi escuma en començar a servir la canya.
  2. Lliscar la copa a 45º: Abans de començar a servir la canya i col·locar la copa sota l’aixeta, deixa que corri la cervesa un instant. Després llisca la copa en un angle de 45º prop de la sortida de l’aixeta, de manera que la cervesa llisqui suaument per les parets de vidre.
  3. Omplir la copa: A mesura que la copa es va omplint, podem anar col·locant verticalment, però sense allunyar-nos massa de la boca de l’aixeta ni fent moviments amunt i avall com si estiguéssim abocat sidra. Quan quedin 2cm tancar l’aixeta i retirar el got.
  4. Servir la crema: Això s’aconsegueix girant l’aixeta en la direcció oposada, de manera que sortirà escuma. L’ideal és servir escuma de més, per quedar-nos amb la crema més densa i homogènia.
  5. El toc: Quan el cambrer deixa la cervesa de forma lleugerament brusca sobre el marbre de la barra no ho fa perquè odiï la seva feina o li hàgim caigut malament. Aquest cop és el toc final que eleva la bombolla des del fons de la copa per formar un núvol de carbònic sota la crema.
  6. La presentació: Una canya ben tirada ha de tenir una densa capa de crema d’un parell de centímetres de gruix, sota la qual s’amunteguen una infinitat de petites bombolles de carbònic formant un núvol.

Fàcil o feixuc? Millor, vine a La Mossegada i deixa’t temptar per una cervessa tirada pels nostres bartenders i gaudeix de la Terrassa, ara que l’estiu s’acosta.

Saps el que són les postres de músic?

Posted on

Les postres de músic són unes postres tradicionals molt senzilles, consistents a un grapat de fruita seca variada, típicament ametlla marcona i llargada, avellana i pinyons, sovint acompanyat d’un gotet de moscatell. De vegades pot contenir altres fruites seques i fins i tot hi ha versions que inclouen panses, albercocs o figues. La presentació usual sol ser en un plat de postres, amb el got al mig i els diferents tipus de fruita seca al voltant, separats per tipus.

Un possible origen d’aquestes postres i del seu nom és, segons la cultura popular, que això és el que se solia oferir als músics de carrer que animaven els pobles. Un altre diferent però no excloent és que això és el que menjaven els músics i en general la gent del món de l’espectacle (cantants, actors, etc.) al teatre mateix, just abans de sortir o potser als entreactes o entre dues aparicions a l’escenari, ja que no tenien temps de menjar tot el sopar a casa i havia de ser alguna cosa frugal, que es pogués menjar de peu o a l’escalfament o darrers assajos i sense tacar-se la roba ni el maquillatge.

A La Mossegada les preparem amb els millors fruits secs i per això és un dels favorits dels nostres clients. Si vols acabar el teu dinar o sopar d’una manera diferent, demana’ns les postres de músic. T’encantaran!

Els deu manaments de la pasta

Posted on

Uns dels plats que sempre agraden de la nostra carta és la pasta, i perquè la coneguis millor avui et presentem els deu manaments d’aquest producte segons el famós xef italià Massimo Bottura.
A La Mossegada ens encanten aquests manaments i els seguim religiosament!

  1. No et confonguis, la pasta no és un ingredient. A Itàlia és un plat per si només.
  2. Primer la pasta, després la salsa. Ha d’existir un equilibri entre la salsa, el condiment i la pasta. La quantitat de salsa emprada ha d’estar sempre subordinada a la quantitat de pasta.
  3. Sempre és millor comprar pasta autentica italiana (no amb noms italians però fabricada a altres països) o fer-la a casa des de zero. La pasta seca més recomanable és la que està feta amb sèmola i assecada a baixa temperatura.
  4. La democràcia de les formes de la pasta. Totes les formes han de ser tractades amb la mateixa dignitat. Prova-les totes. Cada forma té una salsa que combina. La regla d’or és que el condiment tingui la mateixa grandària de la pasta: tagliatelle amb ragú, espaguetis amb cacio i pepe (formatge i pebre) i així successivament.
  5. Col·loca una olla gran d’aigua a bullir. Espera que l’aigua bulli. Agrega sal, mai oli. Utilitza una olla gran doncs, mentre més espai tingui la pasta en l’olla, quedarà millor i menys enganxosa.
  6. Segueix les instruccions del paquet. Cada forma de pasta i cada tipus de farina (integral, de sèmola, a força d’ou, etc.) té un temps de cocció diferent. Cuina la pasta amb un cronòmetre en mà. No perdis l’olla de vista. Quan la pasta estigui llista, cola-la immediatament amb un colador. Mai la refredis amb aigua! Si segueixes les instruccions correctament, no serà necessari tallar la cocció.
  7. Menja pasta amb una forquilla. No usis ganivet. Recull i enrotlla els espaguetis amb la forquilla. Si necessites tallar-la, fes-ho amb la forquilla. Pot semblar difícil al començament però, amb la pràctica, et resultarà més fàcil.
  8. Reverència a la pasta. A diferència de quan menges ramen, tracta de ser el més silenciós possible mentre menges pasta
  9. Vés amb compte, no exageris. Tots estimem la pasta però és important seguir una dieta saludable i fer exercici. La pasta és energia!
  10. No li demanis mai a una mamma italiana que us cuini fettucine alfredo. Simplement a Itàlia no existeix.

Esperem que amb aquests manaments gaudeixis més de la pasta, i vine a La Mossegada a gaudir de totes les varietats que nosaltres t’oferim.

Saps quin és l’origen del mel i mató?

Posted on

Una postre que tenim sempre a la carta de La Mossegada i que és un favorit de grans i petits: el mel i mató.

El mató és un formatge fresc i suau, originari de la Catalunya central, que s’elaborava amb llet de vaca, cabra o ovella; tot i que en l’actualitat el més comú és el primer.

L’origen d’aquest formatge el trobem a l’època en què la gent va començar a fer-ne aprofitant la llet que els sobrava. Si el fem casolà, farem bullir la llet i el coagularem amb un element vegetal, suc de llimona o vinagre o quall.

La manera tradicional de servir-lo és amb mel o sucre, tot i que amb les vostres propostes hem vist que amb els mateixos ingredients podem trobar diferents presentacions.

Va ser una preparació molt popular a l’Edat Mitjana, la mel servia per dissimular l’estat de conservació d’alguns aliments i era un bon edulcorant; ja que, degut a l’alt preu que tenia, estava reservat a uns pocs privilegiats. El podem trobar al llibre de Sent Soví, que és del segle XIV, i ens parla de diferents preparacions: amb mel, amb sucre picat en un morter i amb aiguanaf -flor de taronger- o aigua de roses o bé amb confitures.

El mató també és conegut com brossat, recuit. També veiem que al Maestrat fan brull, i a Itàlia ricotta-. Segons el lloc, el podem trobar tant en receptes dolces com en de salades.

T’agrada el magret d’ànec? T’expliquem la seva història.

Posted on

Unes recents estadístiques publicades per “Le Nouvel Observateur” en un número especial dedicat a la gastronomia francesa, ens revelen que el plat preferit dels gals és el magret d’ànec. Aquest plat tan exquisit va néixer als anys seixanta, quan Andre Daguin, propietari del famós restaurant Hôtel de France, portador d’un estel Michelin, es va adonar que el típic magret confitat, manera més popular d’elaboració fins aquell moment, quedava sec i per això molts clients no l’encomanaven.

Andre Daguin va decidir tractar el magret com si fos carn vermella i no blanca, de modo que el va servir amb un punt de cocció rosat. No va començar a tenir reconeixement i èxit fins que un article de Bob Daley es va publicar al New York Times.

Cal destacar que en els anys seixanta, quan es va llançar el magret, a França es mataven cada any poc més de 2 milions d’ànecs. Actualment s’hi maten 25 milions, que suposen uns 50 milions d’magrets.

A La Mossegada t’oferim un excel·lent magret d’ànec fet a la graella que pots gaudir, aquest cap de semana, a la terrassa climatitzada amb vistes al riu.

La dieta equilibrada: tant a casa com al restaurant

Posted on

Avui et presentem una guia rapida i senzilla de menjar sa publicat a la revista digital Vitonica que hem anomenat “el teu plat equilibrat”, amb aliment que pots trobar a la compra habitual o als restaurants on vas a dinar habitualment.

Per mantenir una dieta equilibrada, que respecti l’anomenada dieta mediterrània, s’aconsella menjar:

  • Una font de proteïna, en forma d’ous, carn, i peix. T’aconsellem que la proteïna sigui magra, és a dir amb el menys greix possible.
  • Una font d’hidrats de carbó, com el pa, les patates, la pasta, els llegums i els cereals. I preferentment que siguin integrals.
  • Algunes hortalisses, sobretot una gran varietat de verdures de temporada.
  • Una peça de fruita, millor que també sigui de temporada.
  • Oli d’oliva, idealment extra verge.
  • Aigua, que per un adult sa es pot substituir per una copeta de vi o per una cervesa.

Aquesta és una guia rapida i senzilla de menjar sa, però has de tenir en compte que si tot això va acompanyat d’una bona activitat física els resultats seran més satisfactoris. Pot ser anar al gimnàs o, simplement, sortir a caminar sovint.

A La Mossegada elaborem tots els nostres menús tenint en compte aquest manual de plat equilibrat, amb totes les garanties per un menjar saludable alhora de nutritiu.

Menjar sa després de festes

Posted on

Ja els Nadals han quedat enrere i molts de nosaltres reconeixem que aquest dies ens vam passar una mica amb el menjar i les begudes, sent temps de “fer bondad” al menys des de l’alimentació.

A La Mossegada tenim una carta molt equilibrada on no només pots trobar pizzes i carns de gran qualitat, sinò que també t’oferim peixos de mar i riu com el llenguado i la truita, preparats a la meuniere, l’ametlla, a la navarresa o, simplement, a la planxa. Així mateix continuem oferint les nostres amanides Les Valls, Mossegada, Meritxell i Valira que acompanyen a la carta a la tradicional amanida verda “de tota la vida”, feta amb productes frescos dels horts d’Andorra. Tot això pot trobar-lo a la carta.

No tens excusa: una mica d’activitat física i dinar els nostres plats més saludables et permetràn encarar el 2016 amb un esprit renovat. Us esperem a La Mossegada!